Category Archives: Boston Chronicles

Una de les coses que més m’agrada

Una de les coses que més m’agrada d’aquest país és el menjar gratis. Si sou del tipus de persones que us torneu bojos quan entreu en un supermercat i hi ha una noia maca i somrient oferint-vos pomes o qualsevol altra mostra de productes, Estats Units és el vostre país. És estar eternament en aquest màgic supermercat. Al college, cada dijous et regalen cafè, te, xocolata calenta, suc i cookies. Perquè Sí. N’hi diuen el Dean’s Coffee (segurament el Dean deu ser per allà, però as far as I know: REGALEN CAFÈ I COOKIES). Al quad, una mena de plaça entre els edificis principals sempre hi ha alguna associació promocionant algun event, i, tot i que encara està per investigar en quin moment etimològicament pormote va adquirir la indissoluble qualitat de menjar gratis, la qüestió és que si hi ha un Festival de Danses Hindús: piruletes gratis; un partit de Futbol, pizza gratuïta; Míster X es presenta com a Delegat, bagels per tothom. L’altre dia vam anar a una mostra d’un improv show que tindrà lloc el 20 i 21 d’Abril i abans d’entrar teníem un banquet de formatges (FORMATGES en aquest país vol dir molts diners) que incloïen des del Cheddar de costum fins a l’Spanish Cheese, que no deixa de ser un Manxego com Déu mana, i passant per alguna versió de Brie i algun formatge blau. Evidentment també teníem una selecció inacabable de dolços, així com begudes diferents (això sí, no alcohol) i cafè. Sempre “Cafè”. De fet, quan vénen els exàmens finals, a la biblioteca et regalen cafè, cookies i -por- red bull. I tot això, sota l’excusa de maximitzar l’energia durant el difícil període d’exàmens on et jugues un 20% de la nota total en un sol examen.

I si agafem la universitat com a microcosmos modèlic, ràpidament ens adonem que Estats Units és un país increible. A Boston hi ha un lloc meravellós, Quincy Market, que bàsicament és un mercat amb paradetes de menjar, on hi ha una representació culinària internacional digna de la ONU. I on gairebé tothom t’ofereix una mostra. I potser dinar Clam Chowder amb Mac&Cheese amb Chicken Teriyaki amb Strawberry Smoothie amb Pork Rib és una mala idea, però si vols, ho pots fer GRATUÏTAMENT.

Segurament tot plegat sigui una estratègia comercial a nivell nacional per tal de promocionar la indústria de l’Esport, del Low Fat i les Dietes, perquè, recordem-ho, estem parlant d’un país on una taronja costa $2 i un brownie $0,99, però on TOT és lowfat, nonfat, skim, etcètera. I on la gent va de classe al gimnàs, del gimnàs a classe, i altre cop al gimnàs, on no només se sua la gotagorda en bicicletes estàtiques, sinó que a més a més s’espera d’un que estigui llegint, estudiant o preparant la següent classe mentre pedaleja; segurament sigui una gran estratègia comercial, deia, però en qualsevol cas, a mi, m’encanta.

Advertisements

Bostonian Popurrí

let’s get this party started

Entrem a la festa i un noi alt amb gorra del revés ens saluda. Els americans són alts. I generalment amb gorres del revés. La fauna varia des de la noia sense mitges i amb vestit vermell i arrapat de 75 centímetres o 29 inches a la noia disfressada, passant per tot d’homes amb camisa i bambes. La pudor també varia. Entre suor i bacon fregit. A estones també fa olor a gas. Però després de quasi dues setmanes crec que ja començo a no adonar-me’n. La presència d’olor a gas, aquí, deu ser similar a la de pixat pels carrerons del Gòtic, allà. Som conduïts a una taula plena de begudes de colors radioactius. És la segona casa que veig il·luminada amb un llum de neó. ‘is there any beer?’ inquireixo amb veu tremolosa. ‘the kitchen. Just go straight. Let me take your coat’. Ningú els negarà la cortesia, a aquesta gent.

Torno i m’amago en el ghetto català. És reconfortant. I una pot observar el panorama amb la tranquil·litat de la manada. Les festes americanes són el fruit d’una adolescència robada. D’una promesa d’alcohol postergada a l’infinit. Els nens i nenes americans, sans nets i purs entren als colleges amb divuit anys i en estat preadolescent. Amb ganes de trencar les normes. Així que la festa passa a ser una cosa així com ‘beu tant com puguis fins que moris’. Tenen un verb molt adient al respecte: to pass out. Així la cosa no sol acabar més tard de les dues de la matinada. Pràctic. Si s’allarga ve la policia.

Un individu s’apropa i diu alguna cosa com ‘hóóóla’. Per algun motiu allarga molt les vocals i somriu excessivament. És ros i té una cara com de belga. Quan surts del teu país et converteixes automàticament en una professional en endevinar d’on és cadascú. ‘Segur que és de París, mira quina cara de supèrbia’ o ‘jo diria més aviat danès, per la mirada aquesta tan estranya’ o ‘espanyol segur, se’ns sent a quilòmetres lluny’. Però el somriure és americà. Inconfusible (el que deia, pro-fes-si-o-na-li-tat). Després del més que odiós moment en què l’angloparlant en qüestió s’adona que és incapaç de pronunciar el meu nom (mréya, mi…, mailey, minéya. ‘Is it right?’ ‘Sure’.), deixa anar una cosa similar a ‘so you aaaall eat taapas’. Per alguna raó encara per descobrir s’han d’allargar les vocals en americà. Intento forçar un somriure ben gran i ample i amagar la mirada en algun dels meus companys hispans. ‘oh, taapas’. S’acaba encomanant això de les vocals. ‘sure, we like tapas’. Respon algú molt més educat que jo mentre la petita pedant que hi ha en mi es baralla per sortir i dir-li que potser ser americà sí que vol dir menjar cheeseburger i mac&cheese, però que en qualsevol cas ser d’Espanya no vol dir alimentar-se exclusivament de tapes. ‘ooh, gambas al aguiiiyo’. Controla’t, Mireia. ‘Gààudi. Are you kidding? aaaawesome’. Imagino que no coneix on és Espanya. Ni Barcelona. Em pregunto si sap que la Terra està rotant lentament sota els seus peus. Mentre ell fa esforços sobrehumans per intentar pronunciar el nom d’algunes tapes. O si sap que les estrelles no són llums de nadal col·locades allà dalt pel gaudi de la Humanitat. Segueixo imaginant i dibuixant un gran somriure mentre mica en mica vaig calmant el meu complex de superioritat. Són molts els diners invertits en psicòlegs.

Els seus ulls estan profundament dilatats i la seva alçada li permet doblegar el cos de tal manera que sembla que s’hagi fotut algun tipus de substància al·lucinògena. O senzillament excitant. El pitjor és que segurament només ha begut una cervesa light. És el país de les coses light. Tot és non fat. skimmed. 0 %. fat free. I alhora, clar, el país de la màxima obesitat. M’escapo com puc just a temps d’evitar veure com algú es posa del revés i fent el pi sobre el barril de cervesa mentre algun bon amic li endossa el surtidor a la boca. ‘ten. nine. eight…’

Surto al carrer i beneeixo el fred. Sembla mentida. Torno a casa i sento el que deu ser una gran festa a dins. Visca. Quan estic intentant trobar la clau per obrir la porta surt corrent algú amb unes botes grogues a la mà. Gràcies, porta oberta. Començo a pujar i dues noies baixen corrent ‘My boots, my boots!’ ‘He stole Hanna’s boots!’. Segueixo pujant les escales fent gala de les dots més refinades en sociopatia. Amago les meves botes i tanco la porta de la meva habitació. A les dues s’haurà acabat i podré dormir.

(posem això per posar alguna de les cinc cançons que es repetiran tota la nit)

Welcome to the States (AWESOME!)

La distància és cosa de temps. En un país estrany on els secadors no funcionen, on hi ha homes amb ganxos en comptes de mans, on els nens semblen haver marxat tots cap a la ‘Illa dels Jocs’ (o dels nens perduts) o senzillament a hivernar, i on els chipmunks semblen haver adquirit una presència similar a la de les vaques a l’Índia,  en un país així, deia, les distàncies amb la terra pàtria són immesurables. Literalment impensables. És un buit. A més de cinc mil vuit-cents quilòmetres de casa, jo m’hi sento a mesos.

A Boston fa Fred. Fred majúscul. Sortir al carrer amb uns pantalons que no tenen més del 10 % de cotó no és inteligent, però pantalons a part, la cara és intapable. És impossible estar al carrer sense desitjar començar a córrer fins el llit més proper i estirar-te sota la manta per sempre més. T’has d’obligar a despullar-te cada cop que entres a un lloc, no perquè la calefacció estigui tant alta que sembla que estiguis a la piscina d’un hotel del Carib, no, sinó perquè és la única esperança de poder-te escalfar un cop surtis. Com un joc d’il·lusions pel qual com més capes et poses menys fred tens. Siguin el que siguin aquestes capes.

Boston no és gran. Tot i que clar, s’ha de puntualitzar. Al Estats Units tot s’ha de valorar dins d’una altra escala. Les dimensions no són comparables a les d’Europa, les magnituds no són aplicables, i no estic parlant de peus i metres i quilos i lliures. No. Aquí Tot És Gran. Els carrers, les cases, els matalassos, els pots de gelat, els supermercats, les dones, els negres, les teles, les hamburgueses. Tot. Fins i tot les farmàcies, o més ben dit, les farmàcies barra ferreteria barra supermercat barra tot-a-cent barra copisteria barra revelem-fotografies-en-una-hora barra hot-dogs barra drogueria barra pasen-y-vean. Són grans les cases, les festes, els gots misteriosament vermells amb líquids de color. Aquí el lema és una cosa així com ‘everything goes if flavoured’. El cafè amb gust a avellana, el vodka rosa i amb gust a llimona o fins i tot blanc i amb gust a nata. Gelatines de colors i gustos infinits. Boston, Estats Units, és un país o ciutat on tot és AWESOME. Que la traducció seria alguna cosa similar a INCREIBLE, però amb totes les lletres majúscules, ben grans, i cridant ben fort. AWESOME.