Category Archives: Stream of consciousness

Correspondències: José Luis Guerín – Jonas Mekas

bon any nou (uaó, uaó)

raïm

campanades

cava

barrets de paper

collarets de plàstic

cava

espanta-sogres

turrons

cava

música

alegria

salut

cava

feromones

gintònic

balls

confeti

rom

serpentines

nas vermell

sanglot

patxanga

salts

alegria

música

absenta

balls

bon nadal

ai, no

gintònic

vòmit

aigua

música

xocolata

melindros

son

sol

bon any nou

A certa circumstància i perfil

En qualsevol cas, Julieta només estava enamorada de Romeu perquè era impossible. Perquè no li pertocava. Perquè és més fàcil enamorar-se quan no es pot. Enamorar-se és pur desig, i el desig és sempre més fàcil, més fort, més intens, quan hi ha traves.   Romeu i Julieta no haguessin pogut menjar perdius i viure feliços per sempre. Hagués estat massa avorrit. Avorrit. Molts cops l’avorriment és el que ens impulsa a enamorar-nos. Potser Julieta estava avorrida. Estava farta de tanta cortesia, de tants balls elegants, de tant ‘la família és l’important’ i ‘et casarem amb un bon partit’. Potser només necessitava un bon polvo. Una dona sense sexe pot fer tonteries. Una dona sense sexe i avorrida pot fer estupideses enormes. Es pot fins i tot enamorar del cretí de la casa de davant. Només per falta de sexe. I avorriment. Tant hi fot. La qüestió és que Julieta es va enamorar de Romeu, i que va morir per ell. Va morir. I després es va despertar. I què. Ell ja estava mort, i se li obria un immens drama davant seu. Podia plorar uns quants dies i cada nit fins que morís (un altre cop). Però ella havia mort primer, què collons. i qui sap si tot plegat no va ser una manera de desfer-se del PESAT de Romeu. Una manera romàntica, TAN romàntica que encara ens en parlen, que encara la plorem.

Situacions incòmodes (I): Per què no borrar algú de Facebook.

Estàs caminant per un carreró qualsevol, posem-hi un carreró de Gràcia, d’aquests peatonals i prou estrets perquè fins una miop de segona com tu pugui veure i fins i tot reconèixer les cares dels qui et vas creuant. Pas tranquil i relaxat. Dia assolellat i calorós d’estiu. O de tardor que no s’entera. Probablement cantusseges mentalment alguna cosa. Felicitat i alegria generals. Tens un gelat en ment i has quedat amb algun amic que et fa molta il·lusió veure. De cop, intueixes una cara de lluny, que et sona. Et sona tant que la reconeixes. Merda. Busques ràpid el mòbil, un llibre, alguna cosa a la bossa que et serveixi de cuirassa. Et maleeixes mentalment per tal desprevenció. El subjecte x s’atura un segon i comença un seguit de moviments mimètics. Sembleu una imitació barata del famós gag del mirall. Merda. Avanceu. Recordem en aquest punt de la història que és un carrer estret, que els dos us heu reconegut i que no hi ha mitja volta possible. Us apropeu inevitablement. I, ATENCIÓ, moment de glòria: gireu el cap com qui no vol la cosa, potser amb tanta mala llet que fins i tot xoqueu l’un amb l’altre. Obstinadament, però, seguiu endavant un i altra. No us heu creuat la mirada. No heu hagut ni de fingir un hola. Ni tant sols un d’aquells moviments subtils d’ulls, així com qui els aixeca i mig dibuixa un somriure i dóna’t per saludat.

God Bless America

Estic farta dels putos americans (i perdoneu per l’equívoc del terme, però estatunidencs no té el mateix efecte). D’haver de presentar cinc mil formularis diferents —pagant les seves respectives taxes, clar—, que hagis de jurar que no ets comunista i que no vols matar el president (Un moment. Sé que no sóc la primera en pensar-ho, però, si vull matar el puto president realment pensen que els ho diré? Sóc atea, no em fa por jurar-ho pel seu Déu. Me la pela el seu Déu. I el seu president. I en qualsevol cas, no crec que cap devot creient decidit a cometre assassinat tingui gaire miraments en pecar per mentider.), i que hagis de presentar l’«estat de les teves finances» per aconseguir un visat d’estudiant. L’estat de les teves finances que no vol dir res més que un aval que digui que tens un mínim de 10.000 dòlars abans de creuar l’Atlàntic, perquè clar, si no tens un mínim de 10.000 dòlars al banc, ets xusma. I ells no volen xusma. Perquè la xusma no marxa a Estats Units a estudiar. La xusma marxa a robar. I a matar el president. I ells no volen lladres, ni comunistes, ni gent-que-no-té-un-aval-bancari-d’un-mínim-de-10.000-dòlars-ergo-vol-matar-el-president.

GOD BLESS THE USA

#2

La gent, i com més adulta és l’edat més s’accentua aquesta mania patològica, tendeix a aguditzar la veu quan tracta, invariablement, amb nens o animals, en especial gats, gossos i canaris —i tot un reguitzell d’aus domèstiques que entrarien dins la categoria de ‘canari’ o ‘periquito’ per una falta històrica de coneixement aviari—, però s’han registrat individus que pateixen d’aquesta afecció fins i tot amb cabres, pingüins, ànecs, vedells i ovelles; i fins i tot alguns estudis recents d’antropòlegs de línies d’investigació independents —és a dir, no financiats pr l’Estat— han descobert traços paleolítics on es fa palès un costum similar amb els mamuts. Tot plegat situa a les criatures en una oració coordinada disjuntiva bastant perillosa pel que fa la seva integritat humana.

‘ei-què-tal’ o la carta que mai escriuré.

Aquell dia vaig decidir que t’escriuria una carta. Una cosa senzilla. Un ‘ei, i per què no ens veiem?’ o potser hi afegiria alguna explicació ‘tinc ganes de veure’t. Tot plegat és una tonteria. No val la pena seguir així, no creus?’. Vaig agafar paper i boli. Ho faria a la manera tradicional. A mà. Amb la meva lletra de merda. Escriuria a poc a poc. Perquè com a mínim s’entengués. ‘És una llàstima això de la teva lletra’ m’havia dit un cop un noi. I sí. Ho és. Què hi farem. Agafaria la moto i aniria vora el mar. Aquestes coses s’han de fer vora el mar. A mà i vora el mar. I amb boli negre, mai blau. Mentre conduïa pels carrers de Barcelona componia les paraules exactes ‘ei-què-tal-per-què-no-ens-veiem’. Sí. Així de senzill. Sense explicacions. Ni res. ‘tinc-ganes-de-veure’t’. Quan arribés a la platja treuria els papers. Amb el vent i tot. I intentaria fer bona lletra. O lletra comprensible. Quan vaig arribar a la platja vaig posar el fulard al terra, per no asseure’m a la sorra semi-neta de Barcelona, i hi vaig seure. Vaig mirar el mar i la música del mòbil del killo del costat. I vaig pensar ‘Tot plegat és una tonteria. Ho és’. Vaig treure’m el vestit i em vaig tirar a l’aigua.